No sóc jo.

Camino, a poc a poc, amb tranquil·litat. No hi ha pressa, no sé que fer.
No sóc jo.
És una sensació estranya, la de no posseir el teu propi cos, de no poder governar els teus pensaments. Com si fos un somni, però vivint en la crua realitat, com si no fos jo, però estigués més a prop de mi que mai.
Com si el meu cor no estigués al lloc on li toca, o simplement com si no hi fos. Com si algú s’hagués apoderat dels meus sentiments.
Però és una sensació distant, com si no em pertanyés, però alhora no me la pugés treure del cap. Ganes de portar la contrària, suposo.
Ara hi veig borrós, com si tingués una cortina d’aigua al davant. Ah no, estic plorant. Sento com em rellisquen llàgrimes galta avall. Perquè ploro? Estic trista? No ho sé. És com si no anés amb mi. És com si veiés plorar a una persona que no conec de res, només sento una mica de compassió i pena envers mi. Però... què és això que noto al pit? Què és aquesta sensació com si algú m’estrenyés? Perquè em fa mal el cor?
Sento que m’ofego, no puc respirar. Estic en un passadís... és molt fosc. Allà, la sortida! La llum es va fent més intensa, ja gairebé hi sóc. Es tanca, es tanca el forat, no veig res. Estic sola. Què faig? Perquè em fa mal sota el pit esquerre? Perquè no puc respirar?
Intento pensar amb claredat, intento posar en ordre els sentiments, ordenar els pensaments. Però no puc, algú me’ls ha robat.
Perquè em fa tan mal el cor? Què ha passat?
Encara ploro, no puc parar. Perquè estic trista?
Veig una noia arrupida. S’abraça els genolls per donar-se escalfor. Sóc jo? Sí, ara la veig amb més claredat. Està plorant. Perquè plora? Estic en dos universos paral·lels. En un no sé qui sóc ni què sóc. En l’altre sóc jo, i ploro. Però no sé perquè, ja que l’altre jo s’ha apoderat dels meus records.
Em sento estranya. Vull fer fora el meu jo intrús, però si se’n va em quedaré sola, només amb mi mateixa, amb mi i amb la foscor, aquesta foscor negra i freda. I amb la tristor. No, no vull que marxi, no vull que m’abandoni. Però perquè ploro? M’he fet mal? Em sembla que m’he fet mal al cor.
Com m’he fet mal? Qui m’ha fet mal? He sigut jo? Perquè no puc pensar amb claredat?
Vull tornar a tenir els meus records. Però em fan por. No vull saber què m’ha fet tan mal, no vull tornar a sentir aquesta punxada al cor, fa molt mal. Vull oblidar, però no sé què. Vull saber que haig d’oblidar, però si recordo em faré mal, i no vull.
Em fa mal el cor...
Tanco els ulls. Em relaxo. El meu altre jo m’ajuda a dormir. Em pesen les parpelles. Ara sí que és fosc. Però aquest fosc no fa por. És càlid. Em dóna la benvinguda. Ara ja puc descansar. Per fi. Ja no em fa mal el cor. Ara ja no em fa mal res. Ja no ploro.
M’enlairo, veig el meu cos estès sobre el terra fred. M’allunyo, poc a poc, no tinc pressa, tinc milers d’anys per endavant.
Estic morta?