Plovia a bots i barrals. Als carrers pràcticament inundats no s’hi veia ni una ànima. Tot estava desert.
Hi havia un silenci humit i profund, no se sentia res excepte la pluja. La tempesta no parava de repicar contra el vidre de la meva habitació, queia per les canonades, formava rierades a les voreres, ho omplia tot d’aigua.
M’agradava la pluja. Ho deixava tot humit, feia créixer les plantes.
Era realment preciós veure com unes fines capes d’aigua queien dels arbres. No hi havia res més reconfortant que, talment com llàgrimes caigudes del cel, petites gotes d’aigua caiguessin per reomplir rierols i deixar aquella sensació de pau.
Vaig somriure. Feia dies que no ho aconseguia.
Una necessitat impulsiva em va fer baixar al jardí. Poc a poc, per por de trencar la pau que s’havia instal·lat a la ciutat, vaig obrir la porta. Primer un peu, després l’altre. Una veueta al meu interior em digué que era una imprudència sortir sense paraigües, però la vaig ignorar. Vaig sortir a fora i la pluja m’acaricià la pell.
La cara, el cabell, el coll. Poc a poc, l’aigua freda va penetrar dins el meu cos. Em vaig estremir.
Sense presses, la pluja va netejar aquell núvol de tristesa, culpa i malestar que feia dies que arrossegava. Em va, com dir-ho? Purificar. Sí. Em va treure de sobre totes les impureses, allò que no em permetia ser feliç, que no em permetia aprofitar vida al màxim, que no em deixava divertir-me.
Per un instant, només per un instant vaig pensar que ja no tornaria a patir, que res em podia fer mal.
Hi havia un silenci humit i profund, no se sentia res excepte la pluja. La tempesta no parava de repicar contra el vidre de la meva habitació, queia per les canonades, formava rierades a les voreres, ho omplia tot d’aigua.
M’agradava la pluja. Ho deixava tot humit, feia créixer les plantes.
Era realment preciós veure com unes fines capes d’aigua queien dels arbres. No hi havia res més reconfortant que, talment com llàgrimes caigudes del cel, petites gotes d’aigua caiguessin per reomplir rierols i deixar aquella sensació de pau.
Vaig somriure. Feia dies que no ho aconseguia.
Una necessitat impulsiva em va fer baixar al jardí. Poc a poc, per por de trencar la pau que s’havia instal·lat a la ciutat, vaig obrir la porta. Primer un peu, després l’altre. Una veueta al meu interior em digué que era una imprudència sortir sense paraigües, però la vaig ignorar. Vaig sortir a fora i la pluja m’acaricià la pell.
La cara, el cabell, el coll. Poc a poc, l’aigua freda va penetrar dins el meu cos. Em vaig estremir.
Sense presses, la pluja va netejar aquell núvol de tristesa, culpa i malestar que feia dies que arrossegava. Em va, com dir-ho? Purificar. Sí. Em va treure de sobre totes les impureses, allò que no em permetia ser feliç, que no em permetia aprofitar vida al màxim, que no em deixava divertir-me.
Per un instant, només per un instant vaig pensar que ja no tornaria a patir, que res em podia fer mal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario